Kiribati és anar lluny per dir allò proper
Arxipèlags que s’enfonsen per tornar a surar. Extrems que es toquen, forats de cuc que es contorsionen per acostar-nos el més llunyà.
Llarg viatge per tornar als orígens. De l’exploració de la corporeïtat individual al cos social.
És dir-nos a través de tots els oceans que ens separen i dels mars que ens uneixen. Perdre’s en un desert i morir de set per massa aigua.
Per donar veu a la devastació del territori i a l’extinció de les espècies. Dir la desfeta i tota la seva esfondrada per trobar noves bastides des d’on tornar a crear la reconstrucció.
Perquè Kiribati també és /Kiribàs/ i és un tornar a aixecar-se per capbussar-se en la vida fins a l’extenuació dels pulmons.
L’autora ho diu així: “Per anar al més proper i parlar d’identitat, comunitat i societat a Mallorca me n’he hagut d’anar a Kiribati, un arxipèlag als antípodes, fent un viatge del Mediterrani al Pacífic per trobar les paraules per glosar la desfeta a través d’una imatge colpidora de la devastació: la d’un país que està desapareixent de forma lenta però inexorable sota les aigües dels nostres excessos. Paradisos que es desintegren, extrems que es toquen, forats de cuc que es retorcen fins a acostar-nos el més llunyà. Magallufs i mamadings, drogues caníbal i corrupció es donen la mà amb imatges més líriques i reflexives fins a confondre paisatge mediterrani i polinesi, passat, futur i present, responsabilitat i reparació. I mai he estat a Kiribati.”
