Xavier Nogués i Casas (Barcelona, 1873-1941), en aquest àlbum de dibuixos, prengué com a base la tradició popular catalana representada per les expressions autòctones i plantejà el seu treball al marge de fets conjunturals immediats, de manera que aconseguí una obra intrínsecament permanent. En aquest llibre, La Catalunya pintoresca, editat el 1919 per Salvat-Papasseit, s’hi apleguen una sèrie de dibuixos de Xavier Nogués que prèviament havien estat publicats a la Revista Nova: estampes de la vida quotidiana, animades i vives, emmarcades en el noucentisme més realista, que retrataven irònicament unes actituds i comportaments a vegades estrafolaris, a vegades poc lloables arrelats a la idiosincràsia catalana. A l’àlbum, Nogués va una mica més enllà que altres ninotaires (o titellaires) de la seva època en superar el simple dibuix humorístic d’actualitat. Escorcolla els personatges, s’entendreix amb ells, els llegeix el pensament, en fa un estudi introspectiu, i en aquesta tasca hi troba uns models, una manera de fer a vegades una mica reprovable però que mira amb simpatia sorneguera, i que moltes dites i personatges populars reflecteixen. Amb l’escriptor, poeta i filòsof Francesc Pujols, que aporta a cada il·lustració el seu punt de vista a través d’un grapat de línies, fan un tàndem interessant, cadascú expressant-se amb el llenguatge que més domina, amb un sentit crític i irònic compartit, però mai estrident ni fora de to. En els dibuixos s’hi retraten elements de la nostra cultura com els setze jutges, el mercat de Calaf, l’olla de grills; caràcters i personatges populars com el setciències, l’espantamones, en Rosegacebes, el perdonavides, i actituds o expressions com gastar fums, fer-ne de verdes i de madures, anar amb peus de plom o tenir cua de palla, que malauradament en alguns casos han perdut ús. No perquè el que representen hagi desaparegut d’escena, sinó segurament per un canvi de referents.
