Una ferida pot arribar a tancar-se, a guarir-se, però mai se n’anirà del tot. Deixarà un record impossible d’esborrar. De la mateixa manera que, a la pell, les ferides es converteixen en cicatrius i deixen la seva marca per sempre, passa el mateix amb les ferides que són internes: queden tatuades a l’ànima. La cicatriu que perdura és un llibre sobre l’anorèxia, sí, però també és un llibre sobre aprendre a sobreposar-se a les ferides, a no mirar-se-les de reüll. Profund, honest i audaç, és la història d’una jove que, arrel d’un trastorn de la conducta alimentària, aprèn a mirar-se el seu cos, els seus amics, la seva família, la seva relació amb Déu i la seva vida des d’una nova perspectiva. És un recorregut des d’allò que d’entrada sembla superficial fins als anhels ocults de l’ànima que fa entendre com el dolor, si en sabem llegir la lliçó, ens transforma. La recerca dels ‘per què’ pot complementar-se amb la recerca de la sortida del laberint. De fet, resulta necessària: conèixer l’origen ens ajuda a arribar a la fi, però és important centrar-se en la fi i no quedar-se estancat a l’origen.
