Durant molt temps, la Hugueta Sagan va creure que acom·plir els somnis era bufar i fer ampolles. El pare, tot i estarmolt enfeinat amb la direcció de l’escola pia on ella aratreballava, sempre l’havia sobreprotegit, en contrast ambla mare, que en tot moment li havia deixat els límits benclars. La mare no havia estat gaire afectuosa, tampoc es·querpa. Existia un adjectiu per aquell terme mig que lapogués definir? Sovint els termes mitjos es queden senserepresentació lingüística. «Les dones hem de parar esmenta tot, Hugueta, si no, estem abocades a perdre els trens»,li deia sovint. Aquella manera de parlar de la mare li haviatret sempre de polleguera. “Parar esment” és el que ellahagués pogut fer! “Parar esment” era una expressió tan ar·caica! Per què no deia anar en compte com tothom? Aviatfaria quaranta anys i d’aquella jove intrèpida i contestatàrianomés quedava el pas ferm. Clac, clac, clac.
