Per a Quinny Martínez Hernández, la paraula escrita és un espai per reconstruir genealogies, reclamar justícia i crear nous imaginaris col·lectius. Després de molts anys lluitant al capdavant d’algunes de les iniciatives més importants del país al voltant de la literatura migrant, l’autora s’ha consolidat com una referent per a qualsevol persona preocupada per la diàspora a casa nostra i més enllà.
I ara, per fi, publica la seva pròpia història a La massa vociferant, una obra híbrida en què entrellaça autobiografia, pensament i escriptura i en la qual reivindica l’existència caribenya d’origen no com a postal, sinó com a fractura lluminosa, des dels vents mesclats i els idiomes que es freguen i muten, des dels arxipèlags on res no es queda quiet.
Partint de la idea d’un maritori que uneix les seves illes, Martínez ens parla de les llengües maternes lligades a una identitat desdibuixada a la força, però que persisteix gràcies a la memòria i la paraula escrita. Ens parla del procés viscut com a dona raizal, negra, migrant, un cos que ha patit l’experiència de l’internament al CIE però que es refà i s’envolta de reivindicació i amor.
A La massa vociferant, Martínez articula les seves vivències personals, el pensament feminista descolonial i una exploració conscient de l’escriptura com a pràctica de resistència, cures i afirmació del seu lloc d’enuig i acció. Ho fa a través de l’íntim i el combatiu, qüestionant les narratives hegemòniques sobre migració, identitat, feminisme, llenguatge i pertinença.
