Francesc de Sales Aguiló, pedagog, científic, home de cultura i d’acció, republicà i mallorquinista, és l’expressió d’una generació de joves activistes que cregueren que amb la Segona República podrien transformar el país i s’abocaren a la feina en cos i ànima, amb una generositat que encara ara ens sobta. El cop d’estat militar i la guerra escapçaren aquelles esperances.Abocat a l’exili, a la República Dominicana i després a Colòmbia, deixà una trajectòria inesborrable d’home digne. En les condicions més difícils, enmig de la pobresa i la solitud, va mantenir viva la defensa de la llengua i la cultura catalana, a més d’impulsar moltes iniciatives cíviques i polítiques. L’allunyament no el dugué a l’enyor nostàlgic, sinó a pun punyent “dolor de pàtria” que el lligava als esforços i les esperances dels poetes, conradors, menestrals i obrers del nostre país. Va viure l’exili entre el record i l’esperança del retorn, fidel als ideals que sempre el guiaren. Aguiló, però, mai no va tornar veure sortir el sol sobre la terra estimada. Va morir a Bogotà el gener de 1956 i l’oblit va envoltar, de llavors ençà, la seva memòria, esborrada de la història, com la de tants d’altres que, com ell, tot ho donaren per fer realitat el bell somni d’un país lliure.
