La modernitat frustrada exposa un balanç sobre l'estat de la llengua, la literatura i la ideologia de l'edat moderna en l'antic Regne de València. Una visió sobre tres centúries que, després de la plenitud lingüística i literària viscuda en el Segle d'Or, van col·locar als valencians en una posició gradualment secundària i subalterna en el tauler politicocultural europeu, però, alhora, en un estat de vitalitat indiscutible i al costat d'una Renaixença que era encara possible, encara que es tractava d'un simple indici. La raó és que la modernitat cultural —en el sentit ideològic de la paraula— feia temps que s'havia frustrat: la creació d'un mode primari de pensar, d'actuar políticament i d'expressar-se «entre iguals» en aquella nova Europa que s'havia anat construint. Un mode propi, sostingut i retroalimentat per la llengua, i en igualtat amb la resta de cultures polítiques. Això no va succeir mai. El que va passar, en canvi, va anar que aquella veu va existir, i va ser vitalíssima, però —en part, en bona part i cada vegada més— expressada de manera subsidiària i a l'ombra de la cultura castellana: cultura moderna d'Estat.D'altra banda, el títol de l'obra descarta definitivament aquella tenebrosa etiqueta de «Decadència», tan utilitzada durant un temps i ara ja en desús acadèmic. En definitiva, es tracta d'un assaig per a explicar aquell passat, però també, sens dubte, el nostre present.
