«Allò que hi ha de més profund en l’home és la pell», escrivia Valéry. I, en aquest sentit, el títol d’aquest conjunt de poemes evoca la intensitat de la memòria, metafòricament epidèrmica. La pell recorda presenta una modulació temàtica que manté una certa continuïtat amb els dos llibres anteriors de Joan Manuel Homar, amb temes que retornen i que s’entrecreuen i s’interpel·len mútuament, temes com el de l’art i la possibilitat de retenir l’instant, el del pas del temps i els canvis amb què ens modifica, el sentit de l’escriptura, el sentiment de la natura i del paisatge, la plenitud de l’amor i la buidor del desamor… La veu lírica, desdoblada en múltiples persones poètiques, contempla el món i ens el mostra, alhora que reflexiona sobre el fet de viure. Des d’un punt de vista formal, cal destacar la incorporació del sonet i la represa de l’haiku i la tanka, presents en la secció titulada “En la memòria pura”.
