Aquest volum aplega tots els relats que fins avui dia coneixem d’Eduard Girbal Jaume, autor que vam poder llegir fa uns anys per mitjà de la reedició de la seva trilogia novel·lística (Oratjol de la Serra, L’estrella amb cua i La tragèdia de cal Pere Llarg). Aquesta vegada, amb uns relats escrits entre el 1920 i el 1933, Girbal ens presenta una cara urbana que ens permet passejar per la Barcelona del canvi del segle XIX al XX, dels tramvies de sang, dels nuclis espiritistes i dels animals al carrer; per la de la segona dècada del segle XX, amb el món obrer, les vagues i la murrieria, i per la Barcelona d’una mica més endavant, dels empresaris i les penyes de valents i orelladrets. També tornem a l’agre de la terra amb uns contes fantàstics que podríem situar al mateix entorn de les seves grans novel·les. Entre els personatges femenins trobarem dones treballadores pioneres obrint-se camí en un món hostil, bruixes, cantants d’opereta...; entre els masculins, obrers immigrants, fills de casa bona, inspectors d’educació... Altra vegada podrem atalaiar alguna escena forta que devia ser àvidament llegida i tot seguit irremissiblement censurada pels llepafils, com ara la juguera carnal entre dues mossetes entre bardisses, i moltes sorpreses més. Eduard Girbal Jaume (1881-1947) va néixer a Girona, on, segons ell, comença el nostre país i la nostra llengua a ser el que és, va passar uns anys de la seva joventut a Alacant, sentint el bell valencià de l’extrem sud, i va acabar al bulliciós món cultural de Barcelona al començament del segle XX, on va entrar a la redacció de La Veu i es va llançar a participar als Jocs Florals. Entre el 1912 i el 1914 va freqüentar un poblet de muntanya, perdut i de mala mort, situat entre el Solsonès i la Segarra, i en aquells anys de triomf del noucentisme, es va posar a escriure estampes magnífiques de prosa rural, primer, i després dues veritables i majestuoses novel·les de la pagesia de muntanya: L’estrella amb cua (1919) i La tragèdia de cal Pere Llarg (1923). Josep Pla afirma que «Girbal Jaume és una fita de la nostra literatura... La seva escriptura és com la de Víctor Català però convertida en cromo, un cromo que ho conté tot, en què no hi falta res, en què la manera és portada amb la punta de l’espasa amb una minuciositat perfecta».
