La primera vegada que veié Fuster fou en una tertúlia que tenia lloc a l'Hogar Juvenil del sindicat d'estudiants, que era al carrer de la Pau. Fuster, que seia a la banda oposada a l'entrada, mantenia desplegat Le Figaro Littéraire i anava fent comentaris enginyosos i divertits sobre el contingut del suplement. Feia poc temps que Iborra havia escrit per a Claustro una ressenya del poemari Ales o mans. Fuster, altíssim, magre -magre d'esquelet fort-, amb ulleres de miop, el nas prominent i corbat sobre un bigoti fi, els cabells pentinats cap enrere, untats de brillantina, s'apropà al cap d'una estona... Quin públic hi havia, abans de la irrupció de Fuster, per al llibre culte escrit en vernacle al País Valencià? Quina difusió havia obtingut entre els valencians la consciència de la catalanitat? Fuster, com a escriptor en català al País Valencià, fou d'una eficàcia sorprenent. Creà un públic per als seus llibres, i per al llibre català en general, a partir del no-res. Ni tan sols pogué partir de la base dels quatre gats del valencianisme de la postguerra, perquè aquests quatre gats foren, precisament, d'una ineficàcia exasperant.
