La vida i l’obra de Joaquim Soler i Ferret (1940-1993) transcorren paral·leles al pas del franquisme a la democràcia, des dels anys més durs de la postguerra fins a aquell país que acaba de celebrar uns Jocs Olímpics, però també des d’aquella literatura catalana reclosa en unes poques capelletes fins a aquella altra que se somiava normal, situada al nivell dels camps literaris més potents. Soler, en tot plegat, hi ocupa una mena de posició singular, alhora integrada i apocalíptica; de molts dels desenvolupaments de la Transició en va ser testimoni, o fins i tot actor secundari, sense perdre mai un punt de vista molt particular, desplaçat respecte als discursos hegemònics. Aquesta posició, així, permet oferir una perspectiva, des d’una obra poc coneguda i gens estudiada, sobre aquella època. Membre d’Ofèlia Dracs, guanyador dels premis Ciutat de Palma i Prudenci Bertrana amb Una furtiva llàgrima i Cambra de bany, conductor del programa radiofònic La porta dels somnis, Soler és també un atípic company de viatge dels textualistes, un experimentador inquiet, un defensor fervent de la imaginació. I és per això últim que haureu de llegir aquest llibre amb molt de compte: qui sap si tot plegat no és una fantasia del seu biògraf. Però és que, esclar, això no és una biografia.
