La poesia de Mălăncioiu té la singularitat i la força que caracteritzen els grans mestres, els qui han sabut integrar en el territori alhora fràgil i colpidor del vers tota l’emoció d’existir. Ho aconsegueix, al costat dels seus bells i commoguts poemes amorosos, confrontant-se, amb honestedat i sense edulcorar la realitat d’una manera embafadora, amb la naturalesa o amb els fonaments religiosos. D’una banda, doncs, amb la matèria física que ens envolta i de la qual el nostre cos forma part. De l’altra, amb l’anhel de transcendència i els referents bíblics que han contribuït a conformar la perspectiva des de la qual intentem donar un sentit al nostre trajecte i al nostre destí.fragment de l’epíleg de Carles Duarte
