En les seves novel·les, Juli Vallmitjana ens presenta un retrat escruixidor i avui imprescindible dels ambients més pobres de la Barcelona de 1905. Més enllà del verisme i de la versemblança, té la valentia d’oferir ni més ni menys que la veritat: del terreny que trepitja (els barris de sota Montjuïc), de les persones que s’hi busquen la vida (lladres, putes, mangants…) i de la llengua que parlen. Avui com aleshores ens enlluerna l’ànima la llengua d’aquests personatges, rica, barrejada, tan especial i divertida, tan eficaç. La prosa de Vallmitjana, narrativament molt bona quan descriu un descampat o una cara o relata un robatori, es torna perfectament llisquent i viva quan els personatges parlen, i en tots dos casos convenç per una simple i difícil cosa: la veritat.
