«Té collons, Puigdemont: president de Catalunya! ¿Ets tu? Estic assegut al sofà, mirant la tele, amb una copa de vi i una barreja estranya d’emocions. Estic content, però espantat i, sobretot, perplex. ¿Ets el mateix Puigdemont que conec des dels anys vuitanta? Sí, ets tu, et veig igual, però tot el que t’envolta et fa molt diferent.És diumenge, 10 de gener. Com tanta gent que no ho havia fet mai fins avui, m’estic empassant la sessió d’investidura que s’emet per televisió. Et veig, et sento, i veig i sento el meu amic, el Pugi. Tu em dius Xarli i jo a tu Pugi, més fàcil que Puigdi, com et diuen alguns a Girona. Veig a la tele el Pugi que conec des que les nostres nòvies d’aleshores, l’Elianne i la Roser, vivien en un pis d’estudiants de Cerdanyola i tu i jo érem els borinots que les visitàvem els caps de setmana. Tu venies de Girona, on treballaves al diari El Punt, i jo de Lleida, on treballava al Segre. Vam connectar de seguida.»
