Les botigues de color canyella (1935) i El sanatori de la clepsidra (1938) són, gairebé, un sol llibre. No cal explicar qui va ser Schulz. Un professor d’arts i oficis, un dibuixant sorprenent que es va aferrar a la literatura com si no hi hagués res més al món. Un egoista que només tenia relacions epistolars. Un neoplatònic pervers, un mitòman... L’han comparat amb Kafka, però en els llibres de Schulz, és el pare qui es transforma (en cranc, en bomber, en homúncul, en no-res), i a més no hi ha ni llei ni condemna, sinó el desig torbat dels homes per redimir-se del tedi i expressar-se caòticament, com la matèria. Alguns es fan diminuts com ninots, d’altres vegeten en taules de cerveseria, extàtics i llepats per la humitat; d’altres es fan tan plans que es confonen amb les façanes de les cases; d’altres són pures cames lascives, caps assedegats, aspirants a maniquins o a desaparèixer en el vent, a “retirar suaument les mans del timó de la nau encallada de la vida”.
