Hi ha secrets de família que mereixen ser contats. Aquesta és la història d'un d'aquests secrets.
Una nit de febrer del 1900, tot just estrenat el segle XX, a la casa pairal d’Espíritu Santo arriben al món dues nenes, la Clara i la Catalina, els destins de les quals ja estaven escrits. Malgrat tot, una venjança inesperada sacsejarà per sempre les seves vides i les de tots els Valdés.
La Inés, matriarca de la saga i esposa fidel d’en Gustavo, haurà de sobreviure al desamor, al dolor de l’abandonament i a les lluites de poder per convertir la seva vertadera filla en hereva de tot un imperi, en una època en què a les dones no se’ls permetia decidir sobre les seves vides.
Les filles de la criada és una història màgica i al mateix temps realista, en una Galícia extraordinària, sobre homes i dones que es rebel·len contra el seu propi destí a la recerca de la veritat.
«I així va ser com els senyors Valdés —en Gustavo i la Inés—, el seu fill Jaime, la petita Catalina i la criada Isabela van sortir cap al port un dimecres de febrer repartits en diversos carros plens d’embalums. En total, set baguls que contenien la roba de tots; la vaixella de la senyora, que ja havia viatjat d’anada i ara tornava a Cuba; els llençols de la nit de noces i les tovalloles de cotó que embolcallaven les joies juntament amb els barrets de la senyora i una talla de fusta de Santiago Apòstol. […]
A les portes de la casa pairal hi va quedar la Renata amb la Clara als braços, mamant del seu pit amb les ànsies de la pobresa. Va ser la primera vegada que la Inés va veure la seva filla i, sense saber per què, no oblidaria mai aquella imatge.
Dels llavis de la masovera en van sortir una altra vegada les paraules per a en Gustavo:
—Xa empezaches a pagar, filliño.
Pel camí d’herba humida i fulles gebrades, va tornar cap a la casa on havia parit una nena que no sabia si tornaria a veure.
En aquell moment, la Clara es va posar a plorar. La Renata la va mirar als ulls i es va amarar amb les seves llàgrimes ignorant si podria estimar-la com a una filla».
