Les germanes Petitpierre, novè llibre de l’escriptora Gemma Artasu, i tercer lliurament d’aquesta sèrie literària iniciada amb Mariona Cohen i que té amb la publicació de L’Oliwier H. (Ònix Editor, Col·lecció Etiqueta Negra, 1), la seva segona part i segon volum, consolida el to de les dues novel·les anteriors i és un nou exemple de domestic noir, les aigües subterrànies seguiran baixant tèrboles sota la superfície amable i enganyosa fins a trobar-hi una fissura inesperada que en permeti l’esclat i arrossegui el que semblava benaurança. A l’empara d’aquest nou títol l’autora ens parla de la poc explicitada fragilitat masculina i de la també necessitat masculina de trencar-se quan l’ànima diu prou. De la violència mai no comentada que s’exerceix contra els homes i de l’esforç de contenció que es veuen obligats a fer a contracor per tal de no evidenciar-se ni trair-se, un esforç en aquest cas doble perquè l’argument segueix recaient sobre els tres inspectors de la policia catalana que envoltats per la resta de personatges habituals, han de mantenir l’equilibri entre les condicions cada cop més implacables de la seva professió i la duresa no demanada de les imposicions de la vida. És un text que torna a endinsar-se en les tantes vegades complicada harmonia que va de la mirada policial dels seus protagonistes a la delicadesa humil i exquisida dels seus ulls d’home, i que com a volumficciona i s’entreté en aquella necessitat, la de poder fracturar-se sense que es posi en dubte ni menystenir qui són i a què es dediquen. Un llibre que aprofundeix en aquesta dissimulació i en aquest dolor amanit com sempre amb el seu humor negre i corrosiu, recurs imprescindible de supervivència que els permet enfrontar-se amb habilitat a l’embrutiment quotidià de les seves tantes vegades sòrdides missions i alhora mantenir intacta la solidesa com a individus.Ja ho deia l’escriptor francès Stendhal, per a construir una novel·la l’únic que has de fer és posar un mirall davant de la realitat i el que s’hi reflecteixi és el que tu has de treballar com a material literari. L’espill sempre retorna el més absurd, el grotesc, la crueltat, l’horror, els ingredients, en fi, que nodreixen el que l’existència fa a mans diàriament a la policia i que recullen com poden els escriptors del gènere negre. I és que aquella realitat stendhaliana ja ho és, una gran novel·la negra, de fet no caldria ni narrar-la, però paradoxalment esdevindria un terreny impracticable sense l’intent de posar ordre al caos que és la paraula escrita, i el que diuen sense dir un bon parell de manilles tancant-se al voltant dels teus canells i els professionals que les porten.
