Les irreals omegues és una de les obres cabdals de la poesia catalana del segle XX, publicada el 1949 pel poeta J. V. Foix (1893-1987). Aquest segon llibre de poemes representa un punt d'inflexió en la literatura catalana, on l'autor combina la tradició humanística amb les corrents vanguardistes per crear una poesia hermètica i postsimbolista de gran densitat conceptual.
El recull consta de 13 poemes amb títols extensos en forma de prosa poètica, seguits de versos lliures principalment decasíl·labs i alexandrins que aporten un to narratiu a les peces líriques. L'obra sobrepassa els limits del classicisme del seu primer llibre, Sol i de dol (1930), per endinsar-se en un territori poètic més complex i innovador, amb una sintaxi perfecta i una retòrica elaborada que evoca el trobar clus trobadoresc.
Onirisme, memòria i simbolisme
Els poemes recullen les experiències de la joventut de Foix entre 1922 i 1948, abans i durant l'inici de la Guerra Civil, tot incorporant-hi reflexions posteriors. La imatgeria onírica i simbolista explora el pas del real al fantàstic, amb cites inicials de Ramon Llull que remarquen els orígens de la llengua catalana i l'esforç necessari per penetrar en l'univers poètic de l'autor.
Aquesta obra és indispensable per a lectors de poesia complexa, estudiosos de la literatura catalana i amants de l'avantguarda i el simbolisme que busquen un text que els transporti a l'àmbit etern de la poesia.
