Les plomes de Franco, que ja des del títol deixa entreveure una cer- ta voluntat irònica, analitza la premsa que l’autor, amb encert altra vegada no exempt d’humor negre, anomena premsa «nazional»: les capçaleres de què va disposar (algunes de les quals es prenien el relleu al llarg del conflicte), els seus col·laboradors més significats, i el seu estil estrambòtic, basat en una bigarrada retòrica que unia la febrada patriòtica espanyolista amb el deliri religiós ultracatòlic. El resultat són unes foguerades d’idealització nacionalista i de furor integrista que en moltes ocasions ens fan somriure o directament riure, al mateix temps que no perdem de vista que assistim als inicis del nacionalcatolicisme, que al capdavall no deixa de ser la peculiar formulació que va tenir el feixisme a Espanya. No hi ha res pitjor que voler fer por i acabar fent rialles, i això és el que els passa sovint a les peces recollides en aquest volum, no tan sols per la ineptitud dels seus autors (que també), sinó també pel caràcter exaltat que té la propaganda de guerra en general, i la propaganda de guerra feixista en particular (…) Un màxim esforç d’objectivitat i de veracitat (en el cas present, no renyida amb el punt d’humor que es desprèn de la comicitat involuntària del feixisme) per acostar-se a un objecte d’estudi que esglaia tant com fascina, i que ens interessa no tant pel que va ser sinó pel que encara és dins les nostres vides, i que no és altre que la Guerra Civil. Per comprendre’l en tota la seva extensa i espantosa complexitat.(Del pròleg de Sebastià Alzamora).
