Deu veus, deu històries, deu relats reals explicats amb respecte i fam de sentit des de dins del laberint
Aquest llibre dona veu als qui no en solen tenir, als qui s'han extraviat pels laberints del trastorn mental i pateixen el rebuig de la societat. Fa temps, aquesta exclusió es feia explícita en la «nau dels folls», l'embarcació que allunyava els inadaptats riu enllà. Més tard, els encarregats d'aïllar-los van ser els manicomis. Ara, les estratègies són -o semblen- menys repressives: els que han estat rebatejats amb el nom de malalts mentals es troben que, simplement, se'ls medica i se'ls nega el discurs. Se'ls fa callar sobre el que viuen. I se'ls corregeix.
Les històries que es reuneixen aquí són reals, i tot el valor del llibre rau en els seus protagonistes, en les seves vivències: què ens fa perdre el seny, què ens fa conservar-lo, què ens protegeix davant una amenaça que pot afectar tothom i què podem fer quan algú, fins i tot nosaltres mateixos, creua la línia i comença a veure el pou des de dins.
«Si alguna cosa vaig aprendre escrivint Les veus del laberint és que les persones ho són més enllà dels seus trastorns», escriu Ruiz Garzón. «Que no hi ha esquizofrènics, bipolars, ansiosos o deprimits, sinó fills, mares, germans, marits o amigues amb mil trets únics, als quals els han caigut una sèrie de símptomes i, amb sort, de tractaments». No hi ha «bojos», o almenys no serveix de gaire, l'etiqueta. Hi ha gent que pateix, i és feina nostra saber si els ajudem o si preferim, porucs o egoistes, condemnar-los. Com va expressar un d'ells: «Sortir d'aquí és molt difícil; l'entrada, en canvi, és més a prop del que la gent es pensa».
