Som a la costa bretona. Tot just ha sortit el sol. Dos ger- mans, una noia i un noi, perden l’autobús per anar a l’escola. Aquest serà el començament d’un llarg dia de rondaires que els permetrà entregar-se amb tota llibertat —una llibertat robada a la rutina— a satisfer la seva curiositat pel paisatge i pels éssers que l’habiten. També es descobriran a si mateixos. La gran és decidida, resolta, impacient; el petit, prudent, espantadís, acostumat a anar a remolc de la seva germana. Les baralles i les re- conciliacions són el contrapunt de la seva aventura: roben una barqueta per travessar un braç de mar, furguen en un dipòsit nàutic, escalen un penya-segat, es banyen a l’aigua glaçada d’una platja solitària, traven amistat amb un gos errant i pestilent, fugen d’un guàrdia forestal, es burlen d’uns pescadors amb insolència i d’uns agricultors que els interpel·len… Els seus jocs i cançons infantils són dues notes en discòrdia, fora de lloc, en un paisatge de dia laboral. La posta de sol significa el retorn a la rutina: s’imposa la realitat: el parèntesi d’entremaliadures i llibertat s’ha de tancar i tornar a casa.
