Eclèctic, sorprenent, àgil i dinàmic, així és en Francesc Bellmunt poeta. Lluny de clixés i al marge de la seva faceta com a director de cinema, la categoria i vàlua dels seus poemes queda certificada pel fer de presentar-nos, ara, el seu quart recull poètic. Amb L’Estat sóc jo (2025) argumenta la seva poesia i aforismes al voltant de la vida i la mort i, especialment en aquest cas, sobre Déu i la condició de l’ésser humà.