Els Banu Mardanix era una nissaga andalusina, oriünda de la Frontera Superior (ath-Thagr al-Alà) i establerta a terres valencianes al segle XII. Sad ibn Mardanix fou el defensor de Fraga (Baix Cinca) contra l'agressió de l'exèrcit aragonesopamplonès dAlfons I «el Bataller» en 1134. El seu fi ll Muhammad i bn Sad nasqué a Peníscola (Baix Maestrat) en 1124 i en 1147 es convertí en l'emir de València i Múrcia, l'emir de Xarc-alandalús (Orient dAlandalús).
És el cèlebre Rei Llop de les cròniques cristianes i el campió de l'ortodòxia sunnita andalusí contra el califat heterodox dels almohades nord-africans. Finalment, vençut el Rei Llop (1172), els almohades s'apoderaren de tot l'emirat mardanixí. Un germà de Muhammad ibn Sad, Yusuf, col·laborà des de València amb els almohades i aconseguí mantenir la preponderància de la família al territori valencià. Nét d'aquest Yusuf fou Zayyan (Zaèn), emir de València des del 1229 fins a la caiguda de la ciutat a mans dels catalanoaragonesos de Jaume I en 1238. L'estirp dels Banu Mardanix protagonitzà la vida política de les terres orientals d'Alandalús des de mitjan segle XII fins al col·lapse definitiu del segle XIII. Aquesta és la seua història, la història alhora d'aquell país que parlava algaravia i precedí a la Catalunya Nova (Tortosa i Lleida) i a la Catalunya Novíssima (el País Valencià), bastides per Ramon Berenguer IV, Jaume I i llurs successors.
