L’IGNORANTCom més envelleixo i més creixo en ignorància,com més he viscut, menys posseeixo i menys domino.Tot el que tinc és un espai:ara nevat, adés brillant, però mai habitat.On és el que dóna, el guia, el guardià?Resto a la cambra i de moment callo(el silenci, com un servent que entra per posar una mica d’ordre)i espero que una per una les mentides s’allunyin:què en resta? què li resta a aquest morentque li impedeix de ben morir? Quina forçael fa encara parlar entre les seves quatre parets?Podria saber-ho jo, l’ignorant, l’inquiet?Però, veritablement, el sento parlar i la seva paraulapenetra amb el dia, per bé que confusament:«Com el foc, l’amor només estableix la seva claredaten la mancança i la bellesa dels boscos fets cendra…»
