Tu i jo, i tots els altres, ¿som gaire més que temps? ¿Som grancosa més que temps i consciència del temps que som? El quevivim a l’inici dels dies és el xàfec que mulla la terra: aroma ipromesa. Ens abrusem, més tard, en la brasa voluptuosa del’estiu. A tu i a mi, i a tots els altres, ens arriba lenta, la tardor.Llavors, pertot, una llum groguissa de fulles cansades. Unpaisatge efímer. Ara el temps se’ns fa memòria, vertigen dela memòria: enyorança de les hores felices, remordiment perles culpes que l’oblit no pot oblidar. Les tardes s’escurcen. Tui jo, i tots els altres, som temps que s’escurça. Som condiciódel temps: com l’aigua que l’almosta no pot retenir, així ensescolem, a poc a poc. Una por que en l’esperança no trobaconsol que consoli.
