Macbett és una farsa tràgica que Ionesco va escriure el 1972 inspirada en la tragèdia elisabethiana, en l’Ubú rei d’Alfred Jarry i en les opinions de Jan Kott. Deia Kott que Shakespeare volia explicar en la seva obra que el poder absolut corromp necessàriament i que tot poder té alguna cosa de criminal. Però Shakespeare potser encara pensava en la possibilitat d’una versió honesta del poder. Per a Ionesco, com per a Jarry, això del poder bo és una falòrnia. Tots dos despullen el poder arrencant-li la màscara de la bondat i estripant-li la disfressa de la justícia.
Amb Macbett, Ionesco ens fa riure de la nostra pròpia brutalitat, absurda i intranscendent, però que reparteix dolor com qui dona les gràcies. En un text brillant, ple de troballes formals i textuals, de ritme trepidant i farcit de sorpreses, ens adverteix que el totalitarisme sempre està a punt per tornar si no es vigila de prop aquells que exerceixen el poder (i els seus gossos) perquè, mal que ens costi de reconèixer, qualsevol polític porta a la butxaca la llavor de la tirania.
