En iniciar-se el segle XX, els grans estats europeus es trobaven en plena competència de desenvolupament industrial, urbà i imperial, amb uns canvis socials que acusaven la greu convulsió causada per l'automatització dels sistemes productius i per la proletarització. A les societats més avançades, l'enquadrament es produïa a partir de la nacionalització de les masses. Tanmateix, les turbulències del sistema capitalista no podien sempre garantir la subsistència a les classes no propietàries. Les contradiccions van esclatar arran de la Primera Guerra Mundial, d'on es derivaren les revoltes marxistes i nacionalistes a Rússia i en altres països.
En aquest marc naix la Mancomunitat de Catalunya, projecte de modernització i estabilització de la societat catalana que es gestava des de l'aparició del catalanisme polític, a partir de l'aliança entre regionalistes i republicans. Una de les seves realitzacions més importants fou l'establiment de mitjans econòmics i humans per millorar la qualitat científica i tècnica dels alts estudis, completant l'acció limitada de la Universitat, i aconseguir la renovació general del coneixement aplicable als terrenys econòmic i cultural. Es buscava posar el país en la sintonia del progrés material i científic dels estats més desenvolupats. Es construïren les estructures supletòries que les institucions espanyoles no eren capaces de fomentar, tot reivindicant el poder necessari per mantenir-les. El projecte fou estroncat pel cop militar de 1923.
