Un relat sincer que mostra que quan necessites escoltar-te, una bona manera és escoltar els altres.
Una dona en crisi s’instal·la en una casa a les muntanyes amb l’esperança de poder-se refer escrivint en solitud. No preveu, però, que les persones ferides es reconeixen i s’ajuden, i és així com serà acollida per una família després d’una vivència colpidora.
La importància de dir les coses, la necessitat d’escoltar i d’explicar, l’empatia, la tendresa i el dol compartit faran que, conversa rere conversa, l’escriptora reconstrueixi una història familiar que és un cant d’amor a la vida en les valls altes del Pirineu.
«Iolanda Batallé treu a la llum els jardins més recòndits que habiten l’ésser humà. Amb tot el plaer, el dolor i la poesia que comporten l’acceptació d’una herència, la fidelitat a un paisatge». Antònia Vicens
«Ella puja a les valls, escolta, les vides se li desgranen i les escriu en frases curtes, petits còdols polits que fan ganes de subratllar. És literatura, la Iolanda Batallé». Núria Cadenes
«La Batallé no només té una manera de veure el món tremendament important i especial, sinó que té la capacitat d’explicar-te allò que ha vist com si t’abracés». Juliana Canet
