Acabada la guerra, la posterior imposició d’un règim autoritari dirigit amb mà de ferro marcà un abans i un després. Els vencedors, d’una manera gens improvisada, generaren un relat i durant dècades es va elaborar a consciència una política de memòria prou potent.Tractarem d’analitzar la manera en la qual es projectà en la societat el que succeí entre 1936 i 1939 i veure com els fets d’aquell conflicte foren utilitzats al llarg del temps, com fou instrumentada la guerra i la victòria i quins foren els seus efectes. Durant molt de temps coexistí una memòria pública i oficial amb una memòria silenciada i invisible explicada a cau d’orella o de portes endins, sempre relacionada amb les atrocitats, la repressió i el dolor, que perdurà i aflorà mitjançant la literatura.Per altra banda, l’adveniment de la democràcia no suposà una revisió en profunditat de les empremtes, encara prou visibles i evidents, que havien deixat les polítiques de memòria franquistes. Hagué de ser la societat civil (el Comitè de Son Coletes o Dones de Llevant, i també de les aportacions del món historiogràfic) la que posà fil a l’agulla en aquesta qüestió. Uns i altres feren aportacions essencials i decisives per accedir, conèixer i divulgar la veritat. No va ser fins el 2016 que es varen fer passes legislatives i iniciar polítiques autonòmiques de memòria històrica o de democràcia.
