Mil súmmums vol ser un milió de cops de boxa, perquè entenc la poesia com un impacte ètic i estètic, un xoc frontal i primordial. Blai Bonet deia que un poema havia d’acabar en K.O. André Breton clamava que el poema commocionarà o no serà. M’agrada pensar que Andreu Vidal entenia que el vers estremirà o desexistirà. I tot a partir d’una xarxa: l’amor entès com un evangeli esperançador i il·lusionant en mans de Simone Weil i Iris Murdoch. El número 69 de la col·lecció Ossos de sol d’AdiA Edicions són també 69 poemes breus, sintètics i directes bastits a partir del shock i de l’entusiasme. I mai com fins ara m’havia donat tant. Per acabar-ho de rematar, el volum arriba amb unes sensacionals il·lustracions de Cristòfol Pons i amb un preciós epíleg de Teresa Pascual. Sens dubte el meu llibre més lluminós i el més treballat mètricament a partir del vers d’art menor, que tant del gust era de l’amic i mestre Francesc Garriga. Com canta Ezra Pound: “talment una formiga d’un formiguer esbucat / des del naufragi d’Europa ego scriptor”.
