Durant els primers anys setanta del segle passat, va tenir lloc a Mallorca un debat insòlit sobre el paper que calia assignar al passat islàmic (s. X-XIII) a l’hora de configurar la identitat mallorquina. La controvèrsia es va caracteritzar per la llarga durada i un to no específicament acadèmic, estentori, fins i tot popular, que, encara ara, la fan inèdita en el conjunt de l’Estat. Això no obstant, el ressò que ha tengut entre el medievalisme hispànic, malgrat l’originalitat que presenta, ha estat nul, i a escala illenca només la recullen breument alguns treballs. Fins al punt que a hores d’ara, sense un estudi que la recollís de manera monogràfica, era en procés de romandre aviat en l’oblit. En sentit ampli, la reivindicació del passat islàmic suposava rompre amb la imatge d’aquells musulmans que, vists com uns intrusos inoportuns, havien trencat el procés d’unificació espanyola, reconduït a través d’aquella porfidiosa «Reconquista». A l’àmbit insular la reivindicació, com que accentuava una suposada pervivència del component musulmà, generà una reacció dels qui consideraven que la conquesta de 1229 havia significat un tall abrupte respecte de la història anterior. Aquesta realitat és la que finalment s’ha imposat, inqüestionable, després de dècades d’estudi. Però fou aquella polèmica la que, en bona part, contribuí a dilucidar-la.
