Aquest assaig d’Elvira Prado-Fabregat fa una lectura atenta de Solitud, l’obra principal, de Català i del seu ideari, i ens ofereix una introducció a a l'ecocrítica, la disciplina que estudia la construcció cultural de la Natura des d’una perspectiva ecologista i en diàleg tant amb el camp científic com amb el coneixement tradicional.
Solitud, és una «novel·la d'imaginació» en què un massís rocós fictici comparteix protagonisme amb la Mila i el binomi format per l'Ànima i el pastor —que encarnen, respectivament, l'esperit de les «muntanyes maleïdes» i el de les «muntanyes regalades». A més de proporcionar un marc ideal per analitzar el canvi d'actitud cultural cap a les muntanyes que va catalitzar el Romanticisme, l'obra de Català permet resseguir altres aspectes del desenvolupament de la sensibilitat ecologista i, fins i tot, debatre els efectes dels avenços cientifico-tecnològics i l'enfortiment del capitalisme en la nostra relació amb la resta de la Natura.
A més de proporcionar un marc ideal per analitzar el canvi d'actitud cultural cap a les muntanyes que va catalitzar el Romanticisme, l’obra de Català permet resseguir altres aspectes del desenvolupament de la sensibilitat ecologista i, fins i tot, debatre els efectes dels avenços cientificotecnològics i l'enfortiment del capitalisme en la nostra relació amb la resta de la Natura.
En un context de crisi ecològica generalitzada, la «natura gòtica» (una natura hostil, desfermada, amenaçadora) guanya terreny de forma imparable a l'imaginari col·lectiu i queda reflectit en nombroses obres del romanticisme europeu. Amb aquest assaig es demostra com aquestes lectures també es van produir a casa nostra, ja que aquest tipus de “natura fosca” és troncal a Solitud (1905), una obra rebel que proposava alternatives al relat imperant de la Natura i a les estructures argumentals del patriarcat, i que gràcies a aquest assaig, podem rellegir amb una altra mirada.
