Ens trobem així davant d’una metaobra, d’un espai que confronta mort i vida, foscor i llum, literatura i filosofia, passat i present. El subjecte líric, lluny de posicionar-se a un bàndol clar, dansa entremig: habita els silencis i els mots. Hi juga amb ells i els dona forma. Assistim a diàlegs existencials, i excepcionalment personals i íntims. Sota aquests roman ocult un dubte ‒com comprendre l’existència? ‒, que trobarà resposta arran del desenvolupament orgànic de la lectura.