«Mira l’Imma Esparza asseguda com si fes becaines al banc de la plaça d’Adrià i respira profundament. El gebre té un regust de sal. la sal de la mar propera, la sal de la sang de la dona, la sal de l’ofici de criminòleg, la sal que els homes escampen per terra i trepitgen amb impudícia. Mira l’Imma Esparza i s’imagina la seva esposa, que té deu anys més que la víctima asseguda en aquest banc, i sospira. El baf del sospir que se li escapa es dissipa en l’èter salat i gelat d’una ciutat anestesiada per la son».
Fosca albada. Un empleat de la brigada municipal de Barcelona troba el cadàver d’una dona jove, l'Imma Esparza, asseguda en un banc de la plaça d’Adrià, amb les mans entre les cames, una nota escrita a la boca, «No deixis mai de mirar al cel», i la targeta d’una agència matrimonial al bitlleter: Nirvana. L’Adolf, un singular inspector en cap dels Mossos d’Esquadra que anhela figurar als annals de la investigació criminal amb la resolució d'un cas excepcional, capitanejarà el cas, juntament amb l’Ester, una advocada de l'administració de justícia que té la capacitat de parlar amb els morts en el darrer alè de vida.
No deixis mai de mirar al cel és un thriller impecable, original, ambiciós, sensual i moral. Escrit amb un total domini de la tensió, de l’estructura, del ritme i dels personatges, arrossegarà el lector a les parts més fosques de les debilitats humanes i l'enfonsarà en el dilema etern de viure: virtut o passió?
La clau per resoldre un assassinat passa sempre per fer la pregunta adequada. Comencem per la primera: qui va matar l'Imma Esparza?
