Era l’estepa, el que volies. L’estepa fosca i desolada, el que volia. La pedra seca, el tall de roca, una terra amb ulls de bèstia i llengua llarga, el que volíem. Una plana amb una porta. Una porta sense marc o de marc aire i vora el caire. Una taula de lladre o de dimoni i el pa sec amb ceba crua. Demanar el pot de mel quan ja s’acaba. Gratar els camins i escurar el pot i entrar picant dos o tres cops. Fer-se amic del tigre blanc, agafar l’os de la muntanya, fer-ho sovint, de notar el crani, i dar-li el colze a un ase vell. Repicar el seny i regalar-li a n’el patir un silenci d’esquelles. Era el cor que es fa petit com l’avellana, el coll amunt i el nin a coll, la selva estranya amb la quietud i el vi ranci amb seguidilles. Eren les mans, la lluna negra i un udol de veu humana. Era el mas, trobar la font, seguir el gat seguint la gata. Era llampec. Ajuntar els dits, cercar la nimfa i llegir-li la fòbia. Era partit, serà per tots, foren les punxes, les branques dels pins foradant-nos la llana i un ocell veient de prop la revinclada.
