Antonina Canyelles mai no ha format part de la fila índia de la cultura catalana. Ha fet camí i obra tota sola, com ha volgut i quan ha volgut, amb criteris estrictament de sentiment personal, de creació literària. Tanta llibertat vital necessàriament s’ha de veure reflectida als seus poemes.Els seus poemes esmolats naveguen entre la realitat i la impostura, els empeny una combinació de virtuosisme i irreverència. Perquè... quines són les intencions clandestines dels seus poemes? Poc que ho sabem. Preguntar-se pel pas dels humans per aquesta cosa més o menys abonyegada que anomenem món, potser? Com a lectors, aquesta picadura profunda ens porta a investigar-nos, a un estat d’alerta vital, de vigília personal continua.
