En aquest darrer poemari de Maria Wallace, Omplint de veu el buit, l’autora reitera de manera subtil i harmoniosa la creativitat de la seva escriptura, el sentiment de màgia, que hi és inherent.Deia Vladímir Nabokov que “Temps i seqüència no poden existir en la ment de l’autor perquè no hi ha cap element temporal ni espacial que governi la visió originària,” l’escatxic de llum que il·lumina la penombra prematura en la conscient obnubilació íntima, que concita un desfici en el cervell de l’escriptor, flanquejat sempre entre el que ell anomena “rapte” i “recuperació”, entre l’espurna de la inspiració i la recuperació del moment intrínsec que vol invocar. Aquest és l’espai sobretot de la solitud de la seva ànima, que intenta “omplir el buit” que li provoca amb els seus versos d’aquests 51 poemes.
