El vent que s’endinsa en el pomar, el raig de sol tardà que llisca d’un cel ple de borrallons, l’aigua límpida entrevista per casualitat entre els pedregams d’un areny, els matins ancorats com barques en rada, l’hora en què el rostre més impassible és travessat per una crua ganyota... Montale, artesà del detall i la concisió, mestre egregi de la metàfora, ens suggereix en aquest llibre esplèndid, reblert d’imatges tan exquisides com aquestes, les diverses formes de la vida que s’esmicola, la inconsistència del món en què vivim i la puixança indeleble dels records. I ens permet descobrir, al mateix temps, una de les deus principals de la millor poesia italiana de la modernitat.
ONA-REC
L'11 de març de 2001, mentre dinava en un restaurant de Barcelona, Eugeni Jofra, conegut com a Eugenio, va patir un atac de cor i va morir. Aquell dia l'humorista potser menjava arròs amb sèpia, o potser no. En tot cas ni la seva mort ni el seu humor tenen absolutament res a veure amb l'escriptor italià Eugenio Montale. Justament per això potser li hauria fet gràcia que aprofitem l'efemèride de la seva mort per recomanar una obra de Montale, concretament la delicada 'Ossos de sípia' (Adesiara), un text que és una meditació íntima sobre la inconsistència del món i la puixança indeleble dels records.
L'any 1975, quan Eugenio començava a triomfar a les discoteques explicant acudits, Montale va rebre el premi Nobel de Literatura.
