La història de la humanitat s’escriu a partir dels canvis i de les oportunitats. De les experiències més brutals i incomprensibles, com la guerra i la injustícia, se n’erigeixen imperis i poders que, en algunes ocasions, només s’aguanten damunt un primíssim paper de fumar. Aquesta mirada cap a la història, passada pel sedàs d’un Blai Bonet primerenc, és com un estat de setge total. La bellesa de l’horror, ja s’escola en la dedicatòria de l’obra: «L’odi és l’amor del mal». Aquesta advertència ens incita a entrar en una atmosfera carregada, espessa, que s’acala sobre el llom d’uns joves que es fan homes d’un dia per l’altre i sobre el dolor desfermat d’una mare que mira la mort de cara. Precisament la paraula «parasceve», que dona nom a l’obra, prové del grec i fa referència al dia de preparació del sàbat entre els jueus (divendres). L’evangeli de Joan l’assimila a la Pasqua jueva i amb aquesta significació ha passat a la litúrgia cristiana per designar el divendres sant. L’obra desafia l’existència dels antònims perquè celebra les contradiccions de l’existència: l’amor que es fa desamor —i que evoluciona en desgràcia i culpa— i la vida que teixeix la mort, quan la vitalitat de la joventut topa amb la destrucció i la violència.
