Hi ha una màxima rabínica molt antiga segons la qual cada controvèrsiaté, si es mira amb profunditat, tres cares: la teva, la meva i lacara correcta. Fent-se seva aquesta sentència, Pinchas Lapide, jueu, iRaimon Panikkar, cristià, hindú i buddhista, dialoguen en profunditatsobre Déu, però també sobre l’ateisme, el fonamentalisme, el mal, laBíblia, les escriptures vèdiques o la mística.«Tot el que podem dir sobre Déu no és més que un balbuceig impotentque en el millor dels casos surt al seu encontre, però que no pot assolir-lo. ¿De quin Déu estem parlant, doncs?», es pregunta Pinchas Lapide.Raimon Panikkar adverteix: preguntar-se si les diverses religions parlendel mateix Déu pot donar a entendre que Déu és una cosa en si de la quales pot parlar en tercera persona. Recollint el pensament de Martin Buber,el filòsof català defensa parlar de Déu en segona persona: Déu és un tu,mai un jo o un ell.En el pròleg de l’obra, Lapide reflexiona sobre la prohibició bíblicade les imatges de Déu i sobre la necessitat que les religions dialoguinentre elles des del convenciment que aquest món no és ni sa ni insà, sinósanable. En l’epíleg, Panikkar ressegueix l’evolució de la seva imatge deDéu a través d’un saborós i estimulant relat autobiogràfic.
