Poesia escenica XIV: Ballets i operes recull una de les vessants més experimentals del teatre de Joan Brossa: la inversió de generes típicament burgesos en favor d’una teatralitat que «es governi per les seves propies lleis i que tiri cap a unes altres possibilitats», com el mateix poeta afirma a El ganxo (1957), una peça breu que il·lustra el mecanisme subversiu de que Brossa se serveix en els presents textos.Si a Normes de mascarada (1948/50-1954) i a Troupe (1964) trobem escenes de dansa en les quals el ball és un pretext per a l’expressió del cos dels interprets com a marionetes dels fils ideologics del poeta, a les operes parlades Caça de raça (1945-1962) i Els quatre elements (1947-1964) Brossa se serveix de la grandiloqüencia i l’exacerbació propies del genere per reivindicar l’ideal d’un home nou que no caigui en l’engany d’un temps «tan poc carregat de perdó, que tothom necessita l’ajut d’algú altre».Un compendi de teatre post-dramatic, doncs, que es regeix per les paraules de Juan Gris amb que Brossa encapçala les Normes: «Cap obra destinada a esdevenir classica no pot tenir un aspecte semblant al de les obres classiques que l’han precedida».
