Pompeu Fabra i Poch (1868-1948) és considerat el pare de la llengua catalana moderna. Aquesta biografia recorre la vida d'aquest enginyer industrial i filòleg català, des dels seus inicis a Gràcia fins a la seva tasca fonamental en la codificació normativa del català.
Format inicialment com a enginyer química, Fabra va dedicar la seva vida a l'estudi i la normalització de la llengua catalana. La seva col·laboració amb la revista L'Avenç i la seva participació activa en el moviment de la Renaixença el van convertir en una figura clau per a la recuperació cultural catalana de finals del segle XIX i principis del XX.
L'obra normativa de Pompeu Fabra
Les seves contribucions més importants inclouen les Normes ortogràfiques (1913), la Gramàtica catalana (1918) i el Diccionari general de la llengua catalana (1932). Com a membre fundador de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, va rebre l'encàrrec d'Enric Prat de la Riba per unificar i codificar la llengua, lluitant contra tendències com el panoccitanisme o la divisió valenciana.
El seu compromís amb la República li va costar l'expulsió de la càtedra el 1934, i l'exili a França el 1939 va posar fi a la seva etapa a Catalunya. Malgrat l'exili, el seu llegat perviu en la normativa que avui dia fem servir tots els catalanoparlants.
