Un retorn a la Nothomb més agosarada, íntima i autobiogràfica.
Els psicopomps són figures mitològiques encarregades de guiar les ànimes en el trànsit cap a l’altre món. Tot i que Orfeu no ho sigui en sentit estricte, descendeix a l’Hades amb l’esperança de rescatar la seva estimada Eurídice. Aquest gest desesperat el converteix en un dels pocs mortals capaços de traspassar el llindar que separa la vida de la mort i de caminar, per un instant, entre els dos mons.
Amélie Nothomb fa una cosa semblant amb cada llibre que escriu: de quatre a vuit de la matinada, cada dia sense excepció, es lliura a la pàgina en blanc amb l’esperança de no haver oblidat com s’escriu. Com els ocells, cada matí s’enlaira cap al cel, es regala el plaer de l’aire i aconsegueix aterrar en un sòl que no cedeix.
Precisament d’això tracta Psicopomp, de volar. El seu amor pels ocells desemboca en una mena de mimesi forçada: als dotze anys, l’autora va viure l’episodi més dolorós de la seva vida. Va passar a la platja de Cox’s Bazar, a Bangladesh, quan un grup de quatre homes va abusar d’ella; un fet que ja havia narrat a Biografia de la fam i que aquí torna a ocupar el centre del relat.
Amb Psicopomp, probablement el seu text més personal i arriscat fins ara, Nothomb ofereix una reveladora visió de conjunt de la seva obra i afegeix un nou capítol a la seva llegenda, que la consagra, un cop més, com una de les autores més singulars i imprescindibles de la postmodernitat francòfona.
