Allò que queda, aquella llum, aquell sentir íntim que trasbalsa, allò que es recorda potser sense saber que es recorda i un dia apareix com un brillant a l’herba tocat per la lluor del sol. A la vida tot sembla efímer perquè passa. Però no: el Real, l’existència del que És Real de debò a la vida, es manifesta en una portentosa intuïció de Meravella. Aquesta sensació es pot reconèixer perquè procura formes de bellesa que voldríem retenir, en voldríem aturar l’estada fins que ens adonem que la bellesa sempre hi és perquè és eterna. És en aquest punt que l’efímer és capaç de tocar l’etern. En tota existència hi ha aquests moments d’epifania. A Quadern de l’efímer Teresa Costa-Gramunt ens n’ofereix uns quants, els que d’alguna manera se li han manifestat en la memòria i s’han volgut fer presents en la reflexió i en l’escriptura.
