«El Mediterrani... Em sembla que em desmaiaré, demà al matí, quan els ulls se’m banyin tot d’una en el seu enlluernament infinit.»
L’Adrià té vint-i-dos anys i desitja la llibertat, la necessita, és per això que ha de sortir de sota les faldilles de la mare. Amb les butxaques buides i les esperances plenes, deixa enrere el fred de la seva barriada de Braila, a les ribes del Danubi, per anar-se’n a la càlida Alexandria, a la costa del Mediterrani. Espera retrobar-hi el seu vell amic Mikhail i somia que es deslliurarà de totes les cadenes.
El que hi veu li sembla el paradís a la terra. Fascinat pel clima i el paisatge del Mediterrani, ajuda en Mussa, un romanès de seixanta anys, poliglot i pobre com una rata, que ha viatjat a Egipte per trobar la seva filla perduda. Perduda, sí, perquè no sap on és i perquè sospita que es dedica a l’ofici més vell del món. Junts somien en la feina que els traurà de la misèria, l’un per tornar a casa amb la seva família, l’altre per continuar la seva aventura.
És l’any 1906 i l’Adrià Zograffi és l’alter ego de Panait Istrati. Un narrador nat que s’embadaleix i s’emociona amb els seus propis relats i que poc abans de morir recorda el primer viatge d’una vida de rodamon i es pregunta: si el món és tan bell, ¿per què viure i ser feliç és tan complicat?
