Els meus avis van escollir, suposo que per necessitat, el camí en uns fars aïllats on el temps es regia per la lentitud. Temps era temps, que na Marta filava. El microcosmos que va viure la meva família en els disset fars de la Mediterrània res no va tenir a veure amb els menjars deliciosos i comoditats de gran hotel-sanatori on anaven a curar-se i a passar llargues temporades la gent benestant europea. Ni tampoc amb el nivell cultural dels seus habitants, que ens descriu Thomas Mann a La muntanya màgica. El microcosmos dels meus padrins per ventura era més semblant al petit món del balener de Moby Dick. Un món precari on les passions humanes sorgien a flor de pell, però on també hi havia cabuda per als somnis. Herman Melville, l’autor de la novel·la, va magnificar l’aventura fins a dotar-la de volada mítica, a partir de la fusió de realitat i somni i és possible que els meus records hagin també recorregut per aquest sedàs. La novel·la, que comença amb la famosa frase de «digueu-me Ismael», el nom bíblic del germà d’Isaac —el que va ser expulsat juntament amb la seva mare, l’esclava Algar, a rodolar pel desert fins que varen trobar una font— personifica el desarrelament de les «fràgils criatures», dels habitants del balener i també recorden les dificultats de convivència i enyorament de la meva família. La família de la diàspora del meu relat. La malenconia de la meva tia, jove, en els fars, que tantes conseqüències somàtiques va tenir en l’avenir de la seva vida.
