Què hi ha de nou en la cultura urbanística contemporània? Una paradoxa de l’urbanisme contemporani és la coexistència de diagnòstics, visions i estratègies disruptives amb la recuperació de certes concepcions i tradicions que emergeixen en moments i situacions urbanes anteriors. Paral·lelament, les mirades retrospectives de la història de l’urbanisme solen presentar un procés de construcció lenta del saber urbà en correspondència amb els canvis graduals i progressius en la modernització de les ciutats. En lloc de revolucions o canvis bruscos, hi hauria hagut avenços continus en el planejament, el disseny urbà, amb ajustos i adaptacions al llarg del temps. Abordar els desafiaments actuals de les ciutats i els processos urbans implica reflexionar sobre el significat i l’abast del projecte modern en el camp de l’urbanisme.
Sorgeix la pregunta fonamental si el projecte modern és un projecte incomplet, susceptible de ser continuat i enriquit amb noves aportacions i revisions crítiques, com suggereix Habermas, o si representa un discurs històricament superat, propi de l’era de la modernitat. En aquest llibre s’examinen alguns dels debats clau de l’urbanisme des de la dècada de 1950 fins a l’actualitat. L’objectiu és identificar tant el nou com el no tan nou, així com les continuïtats i ruptures, les influències i les innovacions que han modelat el discurs urbanístic contemporani. Amb aquesta finalitat, s’han seleccionat i aparellat vint urbanistes contemporanis de dues generacions. A partir de la revisió de les seves obres entorn de deu temes recurrents en debat urbanístic, es pretén fomentar el coneixement i el diàleg entre les diverses perspectives i visions que han donat forma i continuen sent a la base del pensament i la pràctica urbanística actual.
