El Regiment de la cosa pública, de Francesc Eiximenis, és un tractat teòric sobre la governació de la societat i les relacions que s’estableixen en el seu si, dedicat als jurats de València. Escrit el 1383, fou incorporat més tard i amb alguns canvis menors al Dotzè del Crestià (1386), el volum de l’obra enciclopèdica eiximeniana dedicat als afers polítics. El Regiment consta de 39 capítols i està encapçalat per una famosa dedicatòria als regidors de la ciutat de València, una epístola proemial en què el menoret gironí els exposa vint raons per servar-ne el govern i on fa una extensa lloança de la capital del Regne de València. Eiximenis estudia la ciutat i el regne sota el concepte de cosa pública basant-se en la primera de les set parts del Communiloquium de Joan de Gal·lles, titulada «Quid sit respublica». A la primera meitat del tractat es desglossen els cinc fonaments de la ciutat: concòrdia i unitat; lleis nobles i profitoses; justícia; fidelitat, i bons consellers. A la segona meitat de l’opuscle, en canvi, analitza, seguint la Philosophia prima del filòsof àrab Avicenna, dos temes claus de la política municipal: la gestió política dels oficis i la correcta distribució del diner públic. A la part final de l’obra el menoret gironí alerta contra la sobreabundància de prínceps i regidors, d’una banda, i de l’altra de juristes, advocats, fiscals, notaris, escrivans i procuradors de la cort. La descripció de l’ideal de la cosa pública es tanca amb la defensa de la insaculació (procediment electiu de caràcter neutral que pretenia evitar la permanència en el poder de governs municipals corruptes), l’elogi encès de l’activitat mercantil, i la condemna de l’especulació econòmica i de la immobilització del capital, que interromp la circulació de la sang a les venes de la ciutat. El tractat acaba amb una anàlisi crítica de quatre proverbis contraris a la concepció eiximeniana de la cosa pública i amb un capítol conclusiu. El Regiment de la cosa pública de Francesc Eiximenis és una obra fonamental per entendre la visió política d’aquest religiós gironí, que va saber teoritzar com ningú el sistema social català de les darreries del segle XIV.
