El llibre ja hi és, ens diu l’autor. Dorm dins nostre, en una llengua que només intuïm. Escriure’l seria més aviat traduir-lo, no inventar-lo. Les autobiografies convencionals pretenen explicar una vida com si fos una succesió ordenada de fets, quan en realitat la vida no té argument ni estructura. Trenant fragments amb una sorprenent respiració pròpia, Miquel Pueyo obre la porta a passatges de la seva intimitat, del seu discurs interior, de les seves conviccions, de la seva espiritualitat crítica, del seu imaginari. Parla de moments viscuts particularment rellevants, tant públics com privats; de la infantesa; de la docència; de l’activitat política i de la «mort civil» que pot arribar a produir tancar una etapa; de l’amor i del desig; del misteri; del retorn a les arrels de qui som; de l’estudi; de l’escriptura. Parla, també, de literatura, i ho fa des de la literatura; d’una memòria literària.
«Hi ha la vida que hem viscut i les vides que l’acompanyen, i també la vida que mai no s’ha esdevingut: les nostres vides sense viure. Ens enganya el mite del nostre mèrit, però el que importa no és el que ens ha passat, sinó com ressona dins nostre. L’únic que té sentit és l’escriptura que intenta fixar la música interna de l’experiència, no pas la cronologia.»
