La Retòrica nova, escrita en català l?any 1301, només s?ha conservat en la versió llatina de 1303. La seva redacció contribuïa a un ambiciós projecte del Llull madur: repensar les disciplines escolars bàsiques (les artes del trivium i el quadrivium) a partir dels conceptes i la combinatòria que proporcionava l?Art. S?hi entreveuen nocions retòriques i de llenguatge heretades: la paraula és la vox significativa que expressa un concepte, tal com havia observat Aristòtil; i la retòrica és l?art de fer plaent aquesta paraula, dotant-la de bellesa, per tal que parlants i oients convergeixin en un mateix fi, tal com deia la retòrica del seu temps. Llull, però, hi transcendeix la tradició. La seva retòrica és nova perquè expressió, bellesa i persuasió hi segueixen els principis de l?Art, i se subjecten a la veritat que l?Art és capaç de revelar en cada ésser designat. La doctrina que en resulta és teòrica i pràctica alhora: investiga la bellesa, l?ordre i l?adequació en la paraula (verbum) i en el discurs (sermo), i en treu preceptes que valen per a tota mena de comunicació, de l?oratòria civil a la pregària. Pràctics com són, aquests preceptes no obliden mai la funció instrumental de la paraula, subordinada a l?obligació humana de servir Déu, d?acord amb la intenció primera del pensament de Llull.
